Anaïs Doménech (@anaiisdomenech) al finalitzar lentrevista.- FOTO: LAURA FLORENTINOPer a qui no et conega, qui és Anaïs Doménech?
Ara em definiria com una artista multidisciplinar. Sóc actriu i és la meua professió principal, però note que en els últims tres anys he elaborat tota una xarxa per a poder seguir creant encara que no tinga un càsting o alguna cosa física que em proporcione un treball com actriu.
Te descrius com actriu, model i creadora de contingut, per què en eixe ordre?
Perquè la meua professió principal és l'art dramàtic, el que em dona sentit i motivació. De fet, no puc seguir creant en xarxes socials si la meua actriu no està activa. D'açò me he donat compte en els últims mesos. És un 70-80% del que sóc. Model és la segona cosa en el que vaig començar a treballar. Crec que va un poquet per ordre i per importància. Les xarxes han sigut l'últim a lo que m'he dedicat i d'alguna forma vull que les dos primeres professions com actriu i model vagen primer i prevalguen.
Per què decidires ser actriu?
M'encanta contar esta història. Concretament va ser en segon de l'ESO que ens van portar en una activitat de literatura al Teatre Principal d'Alcoi a vore Don Juan Tenorio. De fet, jo volia fer lletres pures i a mi eixe dia se me va despertar alguna cosa com l'admiració de vore gent damunt de l'escenari. Encara que no va ser fins primer de batxillerat quan ens van portar al festival de Teatre Grecollatí de Cartagena i vam vore 'Edipo Rei' en un teatre infinit e immens. En eixe temps estava fent llatí i grec perquè volia fer lletres pures i va ser ací quan el teatre va acabar de donar-li sentit al que jo volia aportar. Diguem que volia contar-li coses al món i que me miraren per què no. Tots els actors tenim una part narcisista, estem damunt de l'escenari perquè ens agrada que ens miren i ens escolten.
T'has sentit recolzada per la teua família durant tot este camí?
Sí, moltíssim. De fet, recorde que en segon de l'ESO li va dir a la meua mare que havia vist Don Juan Tenorio que m'havia agradat i tal, però només tenia 13 anys i encara no saps que vols fer. Però quan vaig tornar del Teatre de Cartagena li ho vaig dir i me digué "val, què hi ha que fer'. A l'any següent ja estava a Alacant estudiant el batxillerat d'art dramàtic i ja després a València estudiant la carrera.
"Vaig començar la carrera i a penes tenia referents"
Quins són els teus referents del món de la interpretació?
Quan vaig començar la carrera a penes tenia referents. Hi havia bastant gent que havia fet cursos, vist moltíssimes pel·lícules i deien que volien ser actrius per Penélope Cruz. A mi els referents m'han vingut després i a dia de hui tinc a Meryl Streep que l'adore, Nina Simone que no és com a tal art dramàtic, però si que conjumina moltes coses i és també multidisciplinar. Sense dubte, diria que les meues referents són Meryl Streep i Oprah Winfrey. Sobretot la gent a la que li han dit que no moltíssimes voltes. A Meryl li van dir que no moltes vegades perquè en teoria era lletja i a dia de hui és de les persones que més premis ha guanyat. Ana de Armas també m'agrada en l'última producció que va fer interpretant a Marilyn Monroe en 'Blonde'. A nivell nacional, per a mi són molt importants les persones que fan projectes, que donen veu a les generacions més joves com, per exemple, els Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo). He tingut la sort de poder treballar amb ells en 'Paquita Salas' i són dos referents que donen veu a moltíssimes problemàtiques i que jo veient els seus projectes se m'han posat els pèls de punta (com 'Veneno). Fa poc vaig vore 'Selftape' i m'agrada sobretot perquè són gent jove. També m'agrada Isabel Coixet. Els meus referents són gent que me meneja. Ara mateix note que necessite històries que em facen reflexionar com a creadora, potser que a dia de hui me pose més com a creadora que com a persona que només es posa per a interpretar. El treball comença darrere també.
Quin seria el teu paper cinematogràfic somiat?
Un drama, però de la talla de 'Blonde'. Encara que fer riure també és difícil, per a mi és més difícil fer que algú plore amb tu. És un repte increïble, per la sensibilitat, per la forma de contar-ho i sobretot quan escollixes a qui el vols contar, perquè quan te donen un projecte sempre busques el públic al que vols que vaja dirigit. Tant de bò me donen un drama.
"M'he sentit molt forçada a anar-me'n a Madrid per a treballar d'actriu"
Alguna vegada has pensat en anar-te a Madrid per trobar més oportunitats?
Ay, les oportunitats madrilenyes... No, la veritat es que no. M'he sentit molt forçada a anar-me'n a Madrid per a treballar de lo meu i amb el temps m'he donat compte de que pots treballar des d'on te done la gana. A dia de hui treballe prou i no he necessitat anar a Madrid. Quan va eixir 'Paquita Salas' molta gent em deia que anara a eixa ciutat a viure que anava a triomfar. A Madrid no es va a triomfar. És una ciutat que tens que anar a viure-la, perquè si vas a triomfar pot ser que de la decepció i dels obstacles va fer que t'en tornes amargada. Tinc clar que vull anar-me'n a Madrid amb treball de lo meu, perquè si me'n vaig sense res acabaré treballant en coses que no em fan feliç i que probablement em facen abandonar el meu somni. Aleshores, no ho he pensat, però si ho he fet no ha sigut per mi, sinó perquè algú m'ha dit que tenia que anar a Madrid a triomfar i li he dit que no fa falta desplaçar-me a la capital, triomfaré des d'ací, aniré amb els meus triomfs a Madrid. I així ha sigut fins ara.
Estàs contenta amb les oportunitats que tens ací a València?
Doncs varen començar a eixir en 2021, quan m'agafaren en 'Fes-me un lloc' que va començar a València al Teatre Rialto. Després vaig començar a treballar amb El Conde de Torrefiel en "Una imagen interior". 'Paquita Salas' va eixir des de València, igual que la pel·lícula 'Viva la vida'. Tot el que he fet ha eixit des d'ací, des de València i estic súper contenta, perquè esta ciutat és la meua casa, on em trobe bé i on estic tranquil·la. Encara que Madrid és una ciutat que m'agrada molt, note bastant quan vaig i estic estressada i quan vaig estant nerviosa, perquè has d'estar preparat per a viure-la i voler gaudir-la. Per això vaig quan la necessite.
Com va ser la teua experiència en 'Paquita Salas'?
Va ser una locura perquè era la primera volta que jo tenia contacte amb el món cinematogràfic com a tal. Anava perdudíssima. M'havien ensenyat el paper, m'havia aprés el text, però després me demanaven capacitat d'improvisació. Eixir un poc del guió perquè fora natural. No sabia com eixir-me'n del text, perquè venia d'una escola en la que era tot 'un, dos, tres, quatre'. Va ser un dia molt caòtic, però que recorde amb moltíssima estima perquè em vaig sentir abraçada. Estava molt nerviosa, però Javi Ambrossi em deia 'Anaïs tranquil·la, perquè t'hem seleccionat i ja estàs ací, lo més difícil ja lo has passat i ara toca passar-t'ho bé'. M'agradaria treballar ara amb ells, m'ho passaria molt millor, perquè en eixe moment anava amb por de que em vegeren.
En els últims dies/setmanes el col·lectiu d'actrius i actors està fent una crida per la censura de diferents partits polítics, quina opinió tens respecte a este moviment?
Tinc la mateixa que tots. És una locura i no sabem bé si anem cap avant o cap endarrere. No només per la censura que estan fent ara mateix, sinó perquè hi ha moltíssimes coses que a mi me fan plantejar-me si avancem o no. Ara ha eixit açò i haurà que lluitar-ho i tirar cap endavant, però dia a dia veiem a les xarxes socials o en qualsevol lloc coses que a mi me fan plantejar-me la meua valia com a ésser humà. Veig publicacions o paraules de gent que ho solta a la lleugera. Ens tocarà plantar cara una altra vegada.
Com arribares al món de les xarxes socials?
Vaig arribar perquè estava cansada d'escoltar tot el temps que ser actriu és complicat. De fet, he arribat a la conclusió fa poc de que no és que siga complicat ser actor o actriu, sinó que és complicat trobar la inspiració per a ser-lo tota la vida. Més que els diners i tot açò que per suposat fan falta per a viure, la meua dificultat com a actriu no ha sigut pels diners, sinó per trobar la motivació i els projectes que a mi me deixen ser i aportar alguna cosa al públic i al món al que full dirigir-me. Quan estava a l'escola m'atreviria a dir que un 70% dels meus professors eren molt pessimistes. Des de primera hora del matí, fins que finalitzaven les classes dient que "ser actriu és complicat, va a costar-te moltíssim, no vas a trobar treball, Madrid és un camp de mines" etc, i moltes voltes em preguntava "si és tan complicat i és tot tan catastròfic, què faig ací?, per què estic ací sis hores al dia pensant en açò, és del que jo vull viure, però que hi ha huit persones que m'estan dient que és difícil?". Al final vaig intentar fer tot el que m'havien dit que hauria de tindre per a ser contractada. 'Si no tens seguidors no t'agafaran en res'. Donas vaig fer-los. Ho vaig fer, però tenia clar que volia fer-ho aportant valors, no volia publicar una foto i ja està. Necessite contar-te alguna cosa que li done sentit a la meua labor en xarxes.
Creus que és un món sa?
Tinc la beneïda sort de que he entrat tard. Amb 26 anys. Em donen molta por les generacions més joves. La gent que té 16 o 17 anys i s'alcen amb el mòbil en la mà. Ara l'èxit és una persona que acumula números en Internet. Quan me demanen fotos me dona vergonya que me les demanen per fer l'imbècil a les xarxes. A dia de hui, no és un món sa, però crec que cada vegada anem a millor, el que passa és que no se mostren les millories. Perquè sí que avancem a passos xicotets, però no es veu. El soroll de la part problemàtica encara és molt més gran que la part que ens beneficia. Les xarxes socials són un 70% dolentes i 30% beneficioses.
"El que fa que la gent es quede al meu perfil és que no tinc pèls en la llengua"
És veritat que eres una creadora de contingut que no té haters, tens una comunitat bastant sana, com diries que és la teua connexió amb els teus seguidors?
El que fa que la gent es quede és que no tinc pèls en la llengua. Aparec i desaparec quan vull. En estos tres anys he notat quan he estat perquè la gent volia que estiguera i quan he estat perquè jo volia estar. Ho repetix, moltes voltes: tinc la capacitat de desaparèixer una setmana si vull i no me sent mal per fer-ho. Fa dos anys era impossible pensar això. La clau està en educar a la teua audiència en el tipus de contingut i tipus de creador que vols ser. No vull ser una creadora que s'alça amb el mòbil en la mà, ni que necessita publicar absolutament tot, ni que necessita defendre tot o clavar-se en qualsevol tipus de polèmica. De fet, no em fique en polèmiques, ni ho faré mai, perquè el món ja és polèmic. Una volta vaig llegir una frase que és 'fes el contingut que tu mateix consumiries' i jo no consumisc polèmica. Selecciones i li dones a seguir a la persona que t'aporta algo i jo aporte el que m'agradaria que m'aportaren a mi que és alegria, bon rotllo i desconnexió dins d'estar profundament connectats.
Creus que la teua relació amb els seguidors és d'esta manera per què la teua feina principal no són les xarxes socials?
Per suposat. I gràcies que no és la meua situació, perquè açò no pot ser la teua feina principal. Per això, hi ha tants problemes de salut mental i es tornen tan dolents. Perquè hi ha molta gent que la seua eina principal i el seu tot és el telèfon. Sóc actriu i tinc altres vies d'expressió. És veritat que la gent que m'envolta és molt sana perquè la nostra professió principal no és esta. En el moment en el que el telèfon és tot, hi ha un problema.
Consideres que les xarxes socials tenen data de caducitat?
No, perquè van convertint-se en altres coses. Estem en una era digital profunda i anem a estar moltíssim més temps. Per això és tant important saber què volem fer amb elles i com volem comunicar-nos. Pot ser que tinga data de caducitat la forma de viure-les, açò sí que va canviant. No és lo mateix que fa deu anys, ara la gent vol vídeos, moviment, que parles i que mostres coses de veritat.
Tens un equip darrere que et guien en les publicacions o tu decidixes plenament el teu contingut del teu perfil?
Ho decidix tot jo plenament. No és el mateix que demanar ajuda quan jo estic bloquejada, perquè sí que cride a la meua representant quan alguna vegada no sé com fer certes coses o cóm comunicar-les. A dia de hui vaig guiant-me molt per com me sent i com vull contar les coses. Però a la mínima que me sent un poc que me marquen la direcció cap a algun costat que no vull anar no m'agrada. Hi ha agències que sí te guien cap a un lloc o altre, no he estat mai en cap d'elles. Per això, les xarxes socials són sanes depenent de l'edat en la que t'agafen.
Com gestiones tenir 190 mil seguidors a l'Instagram i tota eixa responsabilitat?
Llevant-me-la de damunt. Perquè fins a fa molt poc, un any aproximadament, no podia anar-me'n a dormir sense deixar-me tots els missatges respostos. Notava que tenia que cuidar a la meua audiència. M'he donat compte de que les xarxes socials no són més que una extensió de la teua forma de relacionar-te en el món real. Si tu necessites aprovació, vas a portar les xarxes socials buscant aprovació. Si busques formar-te o crear-te com una persona independent també ho buscaràs en les xarxes. I durant este últim any he intentat dissociar-me un poc de la meua comunitat sense descuidar-la. Perquè cuidar-la també és pujar contingut de qualitat, no vol dir que tinc que contestar a absolutament tots el missatges. Això és impossible. Em pareix molt boig tirar la vista enrrere, vore el que feia i pensar 'com has pogut?'. Tots els dies enganxada. Tinc 190 mil seguidors, però a quantes persones conec de tot eixa xifra? a cinc? Per a mi és igual d'important el hate que les bones crítiques. No li fas cas al comentaris roïns, per què li fas tant de cas al comentaris bons, quan realment són números que no estàs veient?
Tens línies roges?
Sí. De fet de cada deu publicitats que entren dic que sí a una o a mitja. Per a mi les xarxes no són una tanca publicitària, són una forma de comunicar. No puc consentir convertir el meu mur en un 'Amazon' o en un catàleg. Per damunt dels diners i el que tu vulgues està la forma de comunicar. I si tu t'associes a una marca, t'associaran sempre a eixe discurs i de repent els teus valors, a on queden? No vull dir que no faça publicitat, per suposat, però mesure molt quin tipus de publicitat faig, perquè no visc d'açò. I com línies roges diria que no faltar-me el respecte mai, en ninguna publicació de les que faça.
Quins projectes a futur tens?
En el que estic ara mateix des de fa temps. Quan vaig començar en les xarxes me varen hackejar i vaig construir la comunitat que tinc a dia de hui, però no és el contingut que jo tinc ara. L'any passat feia 'reels' de memes i de repent em vaig donar compte de que era una caricatura de mi mateixa. M'havia obsessionat en fer riure a la gent i m'havia oblidat del que em feia feliç o del que jo volia comunicar. Vaig començar poquet a poquet netejant eixe "meme" en el que m'havia convertit. I continue així. El meu projecte més gran és saber que puc aportar moltíssimes coses. Quan vaig començar en xarxes llegia molt i una frase que vaig llegir va ser 'troba el teu lloc, dedicat sols a una cosa', però no puc dedicar-me sols a una, soc moltíssimes coses i necessite contar molt. El meu projecte és ser una persona 360º en xarxes socials.
Te vas fer viral en Tik Tok en molt poc temps...
Quina por. Tik Tok em dona molta por. Molt més que Instagram perquè és la porta d'una generació molt xicoteta. Com joves de 13 anys que es viralitzen i diuen barbaritats. Em vaig viralitzar per març de la mateixa forma que a l'Instagram en el seu moment, és a dir, un vídeo simple de repent arriba a una barbaritat de gent. No ho vaig portar mal, però sí que tenia molta por. Sobretot perquè me col·loquen en un lloc al qual no pertany: com 'ídol'. Què és un ídol? Molt de compte amb ells perquè els ídols també cauen. És distint un creador de contingut a un influencer, perquè un influencer vol ensenyar-se i mostrar-se i el creador aportar. A dia de hui me dona por que un influencer tinga més poder quasi que un polític. És molt fort. I sobretot saber que de repent tindre un número determinat a les xarxes socials t'obri portes a absolutament tot el que vulgues i és una locura. Està clar que ho pots gastar per al teu benefici, però què passa si no ho gastes per això i ho gastes per a exercir un poder? Això és política. Fer-me viral a Tik Tok ho vaig portar bé, perquè en aquell moment estava de gira teatral amb 'El Conde de Torrefiel' i la meua atenció no estava en eixa aplicació. També verbalitzava molt les meues preocupacions amb ma mare, els meus directors i els deia que tenia por de que açò m'arrasara i me demanen fotos pel carrer i no sentir que mereixia allò. Sé el que aporte, però per a mi continua sent profundament boig que me demanes una foto per acumular números en Internet. Me dona por que me diguen 'de major vull ser com tu' perquè soc una persona totalment normal. Una anècdota especial: quan vaig anar a Madrid fa uns dies un xic me vaig parar pel carrer. Li agradava molt el meu contingut de Tik Tok i em va sorprendre perquè en eixa aplicació tot és molt més efímer. Vàrem acabar de parlar i no me va demanar cap foto. És lo més bonico que m'ha passat en els últims mesos. Hi ha gent que m'ha demanat una i m'ha preguntat com m'anomenava per a etiquetar-me.
"Tinc molts seguidors valencianoparlants i me sent abraçada per la meua terra. Les arrels no s'obliden"
Sents resposta del públic valencià?
Sí. La tenia més en el meu primer compte, perquè el vaig elaborar i em vaig costar molt més, les coses no es viralitzaven tant ràpid i anava construint a poquet i de veritat. A dia de hui tinc molts seguidors valencianoparlant i sí que me sent abraçada per la meua terra. Hi ha altres creadors com 'Cabrafotuda' que tenen una comunitat molt ferma i valenciana. El meu contingut no és valencianoparlants, també perquè tenia intenció de arribar a moltíssima gent. Que el meu missatge arribe a la major quantitat de gent possible i que m'entenguen, però les arrels no s'obliden.
