Ancor Montaner: "El fast fashion actual està perjudicant el valor de la roba"

Ancor Montaner, natural de L'Eliana, ha sigut el guanyador del programa de Televisió Española 'Maestros de la costura', amb un disseny en forma d'homenatge a Pertegaz que va lluir la modelo Nuria Rothschild. Ancor assegura que no esperava poder participar en el concurs, i molt menys emportar-se el maniquí d'or a l'última edició.

Com vas decidir que volies participar en 'Maestros de la costura'?

Va ser la meua dona la que em va apuntar, i un dia em vaig despertar de la migdiada i només em quedava fer un vídeo per completar la inscripció al programa. Després vaig fer els castings, on vaig fer amistat ambs Gabriel, Miri, Javier i Elena, i un muntó de gent amb la qual seguisc en contacte. Jo estava inscrit a l'edició anterior, encara que tenia pànic escènic, però al final no vaig poder acudir a les proves pel treball, i pensava que el meu destí era no presentar-me, però la vida m'ha portat per altre camí. Va ser una mena de complot de la meua família i amics perquè em presentara.

Què és el que recordes amb més il·lusió de tot el camí del programa?

El més espectacular va ser quan en el primer dia de programa es van obrir les portes i va aparèixer Raquel Sánchez amb el ventall rosa. Després de tant de temps mirant el programa com a espectador, notar que estava dins i que no hi havia marxa enrere va ser impactant. Encara estic sorprès de tot.

I quan pitjor ho vas passar? Hi ha moments de molts nervis

Va ser el dia en què havíem de fer el vestit per a la Fira d'Abril. El disseny de l'últim volant era infinit i vaig entrar en pànic, perquè la pressió és brutal. Estava hiperventilant, i potser podria haver demanat ajuda, però em vaig forçar a acabar-lo jo.

Quan et bloquejaves creant els dissenys. Què t'ajudava a tornar a concentrar-te?

Principalment voler viure la següent prova i tindre una valoració, encara que fora negativa. Tot això era un tren que ja estava en marxa i jo volia gaudir de totes les parades, i ambicionava viure el moment el millor possible. Em sent immensament afortunat per tindre l'oportunitat de participar, perquè van haver milers de personas inscrites.

Penses que el món de la moda segueix tenint eixa etiqueta de superficial o ja s'entén com un art més?

Pense que ara existeixen les dues variants, però la moda dels dissenyadors és una més de les expressions humanes. Recorde que en Belles Arts ens van dir que, fins que algú no obria la boca, el 90% del que es veia era el físic, i la moda definix a la persona que la porta. El que sí que és una llàstima és que s'estiga perdent el valor real de la roba amb el fast fashion i les cadenes, perquè no es té la concepció que tenien els nostres avis, que anaven al modista i els vestits podien durar vint anys. Pense que cal tornar a la qualitat d'abans. En moltes cadenes és tot tan barat que segurament les persones que hi han darrere de la roba no hauran vist quasi ingressos de tot el que han fet. Jo per exemple vaig treballar en una tenda de roba, i cada setmana es canviava la col·lecció. En els anys 50 o 60 podíem catalogar un estil, però ara, que hi ha una temporada a la setmana, ¿com diran en el futur que era la roba de l'època? És una bogeria.

Quin paper han pogut tindre les influencers i la digitalització en este fast fashion?

Vivim en un moment més frenètic, i la globalització ha fet que tinguem molts estils a l'hora. Per una part és meravellós perquè estem tots connectats, però és la raó del desgast dels estils actual.

Instagram, Pinterest, Vinted... Quines aplicacions són obligatòries per inspirar-te?

A Pinterest li vaig fer la creu quan feia disseny d'interiors, perquè hi havia moltes coses meravelloses, però quan intentava replicar-les mai m'eixien igual. En general, agafe molta inspiració de les xarxes socials, per exemple d'Instagram i Etsy. També de les revistes, perquè tinc una enorme col·lecció de revistes dels anys 50 a les que li pegue una ullada.

Dissenyadors predilectes?

En el programa vaig tindre el privilegi de conèixer a Marcos Luengo, i pense que és el successor directe de Balenciaga. Jo al·lucinava amb els models i les construccions que feia, i vaig haver de redissenyar una mànega d'un vestit seu que em van valorar després. És dels meus favorits.

Tu t'has inspirat en gran manera en la primera meitat del segle passat. Per què creus que la moda sempre mira cap enrere?

Jo crec que l'estil vintage o retro és una forma de voler tornar a la qualitat d'abans, quan tota la roba tenia un per què i eixa esplendor que caracteritza l'època dels 50. Relacione este any amb eixe renàixer europeu i la feminitat, és el que m'atreia de les pel·lícules i les revistes. Per exemple, en els Goya Natty Peluso anava vestida i patinada amb eixes onades de Hollywood que l'afavorien moltíssim.

A vegades sembla que està tot inventat, però, quin consell li donaries a algú que volguera innovar en el disseny?

Innovar és deixar-te portar pels teus impulsos. Inclús es pot innovar reinventant un estil antic. Per exemple, quan Dior va treure el new look amb faldes era el més innovador, però estava basat en l'època victoriana. Pense que l'important és saber unir comoditat i disseny, i adaptar-se als temps que es viu. La roba dels 50 no es pot portar avui dia, perquè una dona d'eixa època no tenia el treball d'ara, i es necessita roba amb un moviment més ampli. Tot consistix en adaptar la roba al moment precís.