El 'barrio' de Rafelbunyol

En ocasions anteriors ens hem referit a l'expansió i creixement de Rafelbunyol, un creixement que tot seguit passem a resumir-los: fins a principis del segle XIX, la població es concentrava en els carrers Major, de Dalt, Sant Antoni, Calvari, Magdalena, Santa Teresa i part del Pla (San Joan, San Francesc, San Vicent i un tros de Vicent Soriano fins al creuament amb el carrer La Font); ja en la primera meitat del segle XX, es va ampliar a la quasi totalitat del Pla, part del carrer del Puig, l'inici del camí Fondo i l'ampliació del carrer Magdalena; però és a partir de 1950 que el poble s'amplia significativament amb els carrers Sants de la Pedra, Bobalar, Vallant, San Isidre (el "barrio"), Verge del Pilar, Lluis Vives, Màrtirs... De totes aquestes expansions, aquella que va obtindre més notorietat va ser la creació del "Barrio".

L'any 1950, sent alcalde de Rafelbunyol José Iborra Fenollosa, es va plantejar la necessitat de construir habitatges protegits perquè a la població hi havia un greu problema per la falta d'habitatges: la gent vivia amuntonada en cases de familiars, fet que arribava a generar problemes seriosos de salubritat... Així doncs, amb la voluntat de solucionar-ho, al Ple de juny de 1950 es va acordar:

a.La construcció de vint-i-cinc habitatges protegits.

b.S'encomanà a l'alcalde la compra del solar.

c.Es contractaren dos arquitectes per a la redacció del projecte.

Un any desprès, es va presentar el projecte que va ser rebutjat per la corporació municipal per l'elevat preu dels habitatges.

Però en octubre d'aquell any l'alcalde José Iborra presentà la dimissió i va ser substituït per Francisco Piquer Claramunt. Amb aquesta nova alcaldia el projecte dels habitatges protegits va prendre l'impuls definitiu; res millor que la memòria escrita pel secretari de l'Ajuntament a principis dels anys setanta per entendre el procés de formació del "Barrio": "Davant les dificultats per obtindre habitatge a la població, a principis dels anys cinquanta, un grup de veïns s'adreçaren a l'Ajuntament per a que posara en marxa la promoció de cinquanta habitatges de protecció oficial. Confirmada la voluntat dels veïns, l'Ajuntament va aprovar en agost de 1952 el projecte definitiu per a la construcció dels habitatges, un projecte que contemplava entre d'altres les següents mesures:

a.La compra, per part de l'Ajuntament, d'un solar de 13.000 m2 a Encarnación Igual Andrés (mare dels Adrien) valorat en 74.800 pessetes.

b.La construcció de cinquanta habitatges valorats en 39.768 pessetes cadascun d'ells, un preu inferior al màxim que marcava l'INV (Instituto Nacional de la Vivienda) per a considerar-los protegits que era de 40.000 pessetes.

c.Les quotes que havien de pagar els veïns als que se'ls adjudicaren serien de 77,55 pessetes/mes els primers vint anys i de 85,75 pessetes/mes els següents vint anys; en total quaranta anys pagant.

d.Amb la presentació del projecte, l'Ajuntament va sol·licitar a l'INV la concessió dels beneficis legals per a la construcció dels cinquanta habitatges a l'empara de la Llei de 19 d'abril de 1939.

En desembre de 1952, l'INV va aprovar el projecte de construcció amb un pressupost de 2.571.776 pessetes i va concedir els següents beneficis:

a.Les bonificacions contemplades en el Reglament que desenvolupava la Llei de 19 d'abril de 1939.

b.Un avançament sense interessos per l'import del 40% del pressupost, 1.028.710 pessetes a amortitzar en vint anys.

c.Un préstec al 4% d'interès de 632.186 pessetes a amortitzar en vint anys.

d.Una prima de construcció, com a subvenció a fons perdut, de 499.395 pessetes.

e.La part constructora havia d'aportar el 6% del total del pressupost, 154.307 pessetes.

Les obres de les quals l'Ajuntament era l'únic promotor van ser adjudicades a Angel Llaneza Zapico, al mes de febrer de 1953, per 2.405.486 pessetes. Tot seguit, l'Ajuntament va adjudicar per sorteig els 50 habitatges als beneficiaris que els promogueren i satisferen les primeres despeses hagudes: alguns van pagar amb diners i altres amb treballs realitzats a les obres. Tot i que la propietat i el crèdit hipotecari estava a nom de l'Ajuntament, eren els adjudicataris qui amortitzaren el crèdit hipotecari i es feren càrrec de les despeses que es produïren: l'Ajuntament no va posar ni un duro!!! I no va ser fins l'any 1973 que la titularitat dels habitatges passaren definitivament a mans dels adjudicataris".

Segons del dades del registre de la propietat, l'anomenada intervenció urbanística s'havia fet:

a.En un solar de 13.000 m2, 11.000 m2 s'utilitzaren per a la construcció dels 50 habitatges i 2.000 m2 per als carrers.

b.Cadascun dels habitatges ocupava 220 m2, dels quals 65 m2 els ocupava l'habitatge i la resta el corral. Hi havia dues entrades, la de la unifamiliar i la del corral.

c.La unifamiliar constava de tres habitacions, una cuina-menjador i un vàter-dutxa.

Al setembre de 1953, l'INV va atorgar a l'Ajuntament de Rafelbunyol un crèdit hipotecari per tal de cobrir les 726.213 pessetes del préstec a 20 anys i l'avançament d'1.018.991 de pessetes a 20 anys amb anualitats de 52.666 pessetes per al préstec i 58.234 pessetes per a l'avançament; el crèdit es va constituir amb una hipoteca sobre la finca descrita i les edificacions construïdes en la mateixa.

Tot i que les cases van ser ocupades amb anterioritat, les obres van ser recepcionades per l'Ajuntament en juny de 1957 i els beneficiaris anaven aportant, des de 1955, allò que els corresponia segons els càlculs que es van fer aleshores.

No obstant això, tot allò que hem exposat era bàsicament la teoria; com ja s'ha mencionat anteriorment, l'Ajuntament va ser el promotor i el titular dels préstecs, avançaments, despeses... però qui responia als pagament eren els adjudicataris. Però l'any 1971 l'Ajuntament va decidir normalitzar la situació amb les següents actuacions:

a.Dividir la totalitat de la finca en els cinquanta habitatges valorats en 51.435 pessetes cadascun.

b.Dividir el crèdit hipotecari en cinquanta crèdits hipotecaris independents.

c.Cada habitatge havia de respondre de 14.315 pessetes del principal del préstec; de 23.294 pessetes del principal de l'avançament; de 1.718 pessetes pels interessos; de 2.580 pessetes per despeses i costos; d'11.306 pessetes pel principal de la prima i de 1.140 per les despeses i costos de la prima.

d.Cadascun del propietaris havia de respondre en quotes de 1.053 pessetes/any pel préstec i 1.164 pessetes/any per la bestreta.

Cal explicar que la part del préstec (les 1.053 pessetes/any) venia pagant-se des de 1955 fins a la seua amortització en 1975, any en què es començà a fer-se càrrec del principal de la bestreta (les 1.164 pessetes/any) fins l'any 1995 en què es liquidaren tots els crèdits i despeses. Les escriptures de propietat i les hipoteques pendents van ser lliurades als adjudicataris l'any 1973, any en què podem donar per finalitzada aquesta important actuació urbanística a la població.

Demanem disculpes per l'existència d'algunes llacunes en l'exposició; els arxius i la memòria no donen per a molt més desprès de setanta anys.