Carrer Ermita en els anys 80. Alfara de la Baronia. - Arxiu fotogràfic de Carme RosarioInformació publicada en l'última edició en paper, disponible ací
Corria l'any 1815 quan un veí d'Alfara de la Baronia (dita aleshores de Torres Torres) va decidir establir un forn de coure pa al carrer de l'Ermita. El carrer en qüestió es troba en l'extrem nord del poble i fita amb l'escabrós terreny situat entre la muntanya de l'Ermita i el riu Palància i la Sèquia Major de Sagunt.
El llibre de la batllia de València, lletra E, nº 669 de 1815-1816, ens ha donat a conèixer l'existència d'aquest edifici, que se situava en el nou carrer de l'Ermita, que estava a les faldes de la muntanyeta amb el mateix nom on s'instal·laven les eres (Saura, Concha, Crònica d'Alfara d'Algimia, 1999, p. 21). El més interessant de tot és que, a part de donar a conèixer qui era el mestre d'obres que el va construir, també ens descriu com era un forn en el segle XIX. A continuació transcrivim el document:
"Ambrosio Torrejón de Alfara con casa en calle Ermita lindante con calle y terreno de Cristóbal Fox, contenía un horno de pan cocer para el común dicho vecindario. El perito Vicente Serra [...] previa aceptación en relación del edificio y su obra" descriu "qué luz o radio tiene la olla además de las dimensiones de la oficina para los entresijos y leñero para su acopio; si tiene o no peligro de incendio y si causa perjuicio a tercero o a los interesados confinantes y qué medios hay que precaverse con el número de casas que hay desde su fábrica hasta el horno más inmediato.
Lo mandó don Juan Cebrián en Murviedro en 1815".
A part d'aquesta informació també ens conta que l'11 de desembre de 1815 van acudir al dit lloc el perit Vicente Serra, mestre d'obres, per a veure les dimensions del lloc on es trobava el forn i el carrer de l'esquena de la casa: "al lado del terreno peñascoso y baldío, el cual se halla corriente en su olla de diez palmos de luz y oficina para amasijos de cuarenta palmos de largo y catorze de ancho que es toda la obra y contiene el horno". També diu que "a la parte opuesta del monte terreno se debe construir el leñero de veinte palmos de largo y veinte de ancho, que se haya al extremo de la oficina, la qual y pared maestra que dan de por medio y de este modo no hay peligro de incendio sin confrontar con casa ni terreno de nadie"
Cadascun d'aquests forns pertanyien a un barri de la població i solien estar associats a una zona determinada, per això hem de pensar que n'hi hauria uns quants. Car diu que "de este horno al más inmediato solo dejan siete casas con tres calles". Com els forns solien ser propietat dels senyors del lloc, igual que ho eren les carnisseries, els molins i altres edificis públics, en aquest cas eren del baró de Torres Torres, qui va establir un cànon de sis sous que l'arrendador havia de pagar-li. En aquest cas, estava arrendat a Ambrosio Torrejón, veí del poble, que en un moment determinat va demanar que se li atorgués el suplement de títols del forn amb un any de llibertat general i l'adquisició de la casa, el sol de la qual va adquirir per l'establiment que li va atorgar el comte. Evidentment, la possessió per part del veí d'Alfara xocava amb els interessos del comte de Castellar i baró de Torres Torres, ja que aquest perdria així els drets del forn i passaria a ser propietat reial. José Manuel Iborra, en el seu dia, va donar a conèixer aquest canvi de titularitat (tot i no descrivint el lloc ni la construcció mateixa del forn) al·ludint a aquest problema en Realengo y señorio en el Camp de Morvedre, publicat a Sagunt en 1981. Segons el mateix document, adés esmentat, i que també consultà aquest autor, Ambrosio Torrejón justificava l'adscripció a la Batllia del dit forn, ja que els veïns d'Alfara havien d'eixir del poble per a coure el seu pa (açò contradiu el fet anterior on diu que hi havia més d'un forn al poble). Finalment, en 1828, el forn passà a ser de reialenc, fent possible els desitjos d'Ambrosio Torrejón.
