Jorge Rodríguez (1979), alcalde d'Ontinyent i líder de la formació comarcalista Ens Uneix, fa balanç de la seua gestió al capdavant de la ciutat i analitza els èxits i els reptes pendents d'Ontinyent, així com les necessitats més urgents de la comarca. En esta entrevista, Rodríguez reflexiona sobre la importància d'unes bones relacions entre institucions per al progrés del territori, i oferix la seua visió sobre l'estat actual de la política, els discursos que la dominen i com afecten la ciutadania.
Nosaltres vam iniciar la legislatura bàsicament finalitzant molts dels projectes que venien iniciats de l'anterior. Vam tenir la sort de tindre una subvenció dels fons FEDER de la Unió Europea, de 5 milions d'euros, i vam tindre la mala sort de tindre una DANA, però gràcies a eixe moment vam aconseguir tindre un conveni singular amb la Generalitat Valenciana i amb la Confederació Hidrogràfica per adaptar tota una zona. El primer any ha sigut, bàsicament, acabar el Museu del Tèxtil, acabar la zona de conversió en Parc Inundable de la Cantereria, acabar el Centre Intergeneracional del Delme. I este segon any el nostre repte és dotar de contingut el continent. Ara hem començat tota la tasca de museïtzació en el cas del museu, o hem començat el treball del programa funcional del Centre Intergeneracional i, paral·lelament, continuar amb el treball de gestió en l'Edificant. En este moment tenim en marxa dos col·legis, que venen a sumar uns 20 milions d'euros en inversió, així com la reivindicació cap a la Generalitat Valenciana de les grans infraestructures de la ciutat, com l'Hospital o el Palau de Justícia.
Crec que no és una qüestió sols d'institucions, sinó inclús de persones. Jo, quan era president de la Diputació, sempre que parlava amb gent de València els deia: "la distància d'Ontinyent a València és la mateixa que de València a Ontinyent". Però des d'Ontinyent la vegem com una cosa molt habitual que fem pràcticament almenys una vegada a la setmana, perquè necessitem institucions que estan allà ubicades. Per contra, anar de València a Ontinyent es veu com fer un viatge quasi a la fi del món. I quan hi ha eixa percepció això va unit també a una deixadesa. Crec que això hem anat revertint-ho, però perquè hem tingut la sort de ser decisius. Vaig tindre la sort de poder ser president de la Diputació. En eixe moment, com que jo venia d'esta realitat, era molt sensible a les realitats semblants a la de la meua ciutat. Ara pel fet de poder ser decisius en una institució com la Diputació de València i poder tindre un cert grau d'influència sobre la Generalitat Valenciana. La situació ha anat canviant en la mesura en què hem sigut capaços de guanyar en influència política i també en què hem sigut capaços de mimetitzar el discurs en altra gent amb eixa idea de "la unió fa la força". Nosaltres hem tingut un teixit industrial potentíssim que des del punt de vista econòmic sí que se'ns ha reconegut com una comarca amb un potencial important. Des del punt de vista impositiu, hem pagat com una comarca relativament rica o productiva, però moltes vegades la nostra sensació ha sigut que això no ha tingut una reversió. Crec que a poc a poc això ha anat canviant.
Precisament ara hem tingut l'oportunitat de compartir molt de temps amb el sector, perquè hem estat en Suècia i esta setmana a la Fira de València. Les dades respecte de l'atur indiquen que el tèxtil, la indústria, continua sent el nostre motor. Moltes vegades es parla del tèxtil o del conjunt de la indústria com una cosa del passat. Per a nosaltres, el tèxtil no és passat; és passat, present i futur. Junt amb això, l'exercici de la capitalitat ens ha dotat una sèrie de serveis que lògicament també són generadors d'ocupació d'una manera important. Però d'entrada tenim la sort que el nostre percentatge de PIB industrial és superior al de la mitjana de la Comunitat Valenciana. Això ens suposa llocs de feina de major estabilitat i de major qualitat. I, junt amb això, per les converses que mantinc amb els empresaris, tinc la sensació que el tèxtil va a continuar evolucionant en la mesura en què evolucione la internacionalització, el disseny i la millora continuada. És un poc el que dediquem les subvencions i les nostres missions amb ells. Anar veient cap a on va el futur i cap on podem continuar expandint la indústria.
Hi ha diversos elements. Nosaltres som una ciutat que mai hem desdenyat cap nínxol de negoci o d'ocupació, però hem intentat invertir d'una manera ponderada en el que som. Nosaltres no som Venècia, no som Bocairent… Som una ciutat que té una sèrie d'encants, però som plenament conscients que del turisme no anem a viure. Això no vol dir que no invertim en turisme, sinó que invertim de manera proporcional al benefici que del turisme esperem rebre. En eixe sentit, també tenim un hàndicap que afecta el turisme, a l'ocupació, a la falta de professionals sanitaris o de professionals del món de l'educació, que és el tren. Per a una persona que està a València, agarrar el tren i en 40 o 45 minuts plantar-se en Xàtiva és un passeig. Arribes, pegues la volta a la ciutat, passes el dia i cada mitja hora hi ha un tren que pots agafar i tornar a València. Això a Ontinyent no passa i té unes conseqüències molt directes. En primer lloc, incrementa la sensació d'aïllament. Una de les queixes de l'alumnat universitari que es trasllada ací és la falta de transport públic que unisca la capital amb Ontinyent. Fins fa quatre dies, tampoc disposàvem del transport públic amb Xàtiva, fins que la Generalitat el va licitar. Tot això va minvant la nostra capacitat d'atracció, perquè al final tota la gent que passa per ací necessàriament ha de vindre en cotxe. I ja no parlem sols de vindre a passar un dia. Quan parlem del teu dia a dia, com a lloc de feina, sí que acaba sent una càrrega. Si vius a València, et planteges si tots els dies, una hora de viatge amunt i avall, t'ix a compte. El transport públic, que no necessàriament ha de ser el tren, és una de les qüestions que més ens pot ajudar en el desenvolupament com a ciutat, tindre una garantia de connexió amb les ciutats del voltant.
El discurs grandiloqüent del despoblament moltes vegades és discurs, però moltes vegades no va acompanyat de solucions, que estan diagnosticades des de fa molts anys. Nosaltres no venim a parlar del transport públic hui, perquè ara el discurs de la sostenibilitat és un discurs actual. Venim parlant de transport públic des que Lerma era president de la Generalitat. Per tant, portem 40 anys parlant d'ell mateix. És de veres que això cada vegada va agreujant-se perquè la gent, per sort, va canviant hàbits de vida, vol viure on treball, vol tindre una ocupació que li permet compatibilitzar-ho amb la seua maternitat, amb la seua paternitat, amb el seu oci, i no està disposada a dedicar tant de temps, entre cometes perdut, a viatjar en carretera, que a més és un risc i és una despesa més afegida. Per tant, jo crec que nosaltres i el conjunt de les comarques d'interior necessitem transport. No té sentit que jo tarde més a anar d'ací a València que de València a Madrid.
Nosaltres som dels que anem treballant i anem llaurant, i sobre la base del que llaurem anem plantant. Mai hem funcionat estratègicament. Probablement és el que ens separa dels grans partits. Nosaltres el que hem intentat és que les persones que estigueren en un partit independent no tingueren la sensació que nosaltres havíem patit, que era la sensació d'estar aïllat, d'estar a soles, de no tindre en qui compartir experiències polítiques o consultes, ajudes. Hem volgut, a través de la Unió Municipalista i d'Ens Uneix, anar generant eixe paraigües en el qual el que ens unix és una política municipalista, on més enllà de les ideologies hi ha les persones. Moltes vegades ens diuen: "però quina ideologia teniu?" Servir a la gent. La teua és defensar a Pedro Sánchez, ho faça bé o mal; defensar a Feijóo, ho faça ve o mal; o defensar, ojalà, a Mònica Oltra, que no l'han defensada en la vida, lamentablement. Però defensar al seu gerifalte de turno, ho faça bé o mal. Nosaltres no tenim gerifalte, no hem complir amb ningú, ni devem obediència a ningú més que el nostre ciutadà i, per tant, en eixe sentit, estar en la Unió Municipalista o estar en Ens Uneix et dona un companyerisme, una llibertat i, com que tampoc podem anar molt lluny, no hi ha trepes, tot i que és complicat que en política no hi haja trepes.
Sincerament, jo que he sigut un enamorat de la política i que, de fet, he estudiat Ciències Polítiques perquè era un enamorat de la política, m'he desenamorat. Jo crec que la política necessita debat, no "zascas". La política no s'explica en un tuit ni s'explica en un vídeo de deu segons. Entenc que hi ha noves formes de comunicació, entenc perfectament que la societat ha canviat, però jo tinc moltes vegades la sensació que volem donar solucions simples a problemes complexos. I els problemes complexos tenen solucions complexes. Això al final ens du a intentar fer un discurs tan pla que sols pots tindre un posicionament: a favor o en contra. S'han perdut els matisos i una cosa que era essencial: la política d'acord, que passa en un Ajuntament dia a dia. En qualsevol Ajuntament, probablement, els debats són molt més assossegats i amb molt més trellat que els que es produïxen al Parlament, perquè en el fons la sensació que jo tinc és que l'únic que importa és el vídeo que vaig penjar en Instagram a les 12.45. I realment no m'importa el contingut. Què passa quan es simplifica molt el missatge? Que es polaritza la població. I quan es polaritza la població, pareix que tots estem enfadats i si un dia ens sentem a parlar no sabem ni per què. Un país en què dos grans partits no són capaços d'arribar a acords és un país condemnat.
Jo crec que hi ha temes d'estat en els que seria partidari d'un gran acord entre tots els partits. Al final, jo crec que el PNV té molt a portar, crec que també Esquerra Republicana té molt a portar. El que jo trobe a faltar és plantejar una política tan frontista en què sempre has d'estar en un bloc. Una de les qüestions que nosaltres sempre hem intentat trencar a nivell d'Ens Uneix era el tema dels blocs. Per què ens hem d'etiquetar sempre? Pareix que des de ben xicotet t'estan ficant en una etiqueta. Tu eres de la classe A, jo de la B, tu eres alt, jo soc baixet, tu eres gros, jo soc prim... Per a tot hem de tindre una etiqueta? No pot ser que siguem persones que podem coincidir en coses d'un determinat partit polític i en coses d'un altre determinat partit polític, inclús matisar-nos i no passa res? Jo he estat militant del PSOE i mai he estat al 100% d'acord. És materialment impossible.
Jo tinc dos opinions. La primera, que el finançament autonòmic ha ocupat tant de debat que mai arribem al finançament local. El finançament local és un gran repte, que no està ni en l'agenda política. Tot el món s'ompli la boca de dir que són municipalistes, que els municipis són els que estem en el front. Però la veritat, portem fulles i fulles i fulles escrites sobre el finançament autonòmic, però quan arriba el local, es veu que ja hi ha hagut tant de debat que la gent no vol continuar debatent, i allà ens quedem.
La segona és que no entenc que u canvi d'opinió depenent de qui governe. Per exemple, quan nosaltres tenim un debat al voltant d'una llei que ha aprovat el Govern d'Espanya, no estem criticant a Pedro Sánchez, estem criticant la llei. Si eixa llei l'hagués fet Feijoo, la criticaríem igualment. Perquè no ens importa qui l'ha fet, ens importa el problema, el contingut. Però la sensació que tinc és que si són els meus, tot és bo, i si són els altres, tot és roín. Al final, ni els bons són tan bons, ni els roïns són tan roïns. Per tant, jo lamente que després de molt de debat i de treball, que s'havia aconseguit un consens de mínims entre tots els partits de la Comunitat Valenciana per tal de defensar un finançament, ara es paralitze per una qüestió d'oportunisme. Em pareixeria molt bé que s'haguera parlat de l'amnistia o del cupo català si en el moment de la campanya electoral el president del Govern haguera dit que el seu objectiu era eixe i la gent, amb el seu vot, haguera refrendat eixes decisions. Jo no critique eixes decisions en si, critique l'oportunisme d'eixes decisions. Jo no vaig deixar de ser socialdemòcrata, vaig deixar de ser militant d'un partit. A mi la ideologia no me la va donar, ni me la va llevar un carnet, el que em va llevar és una militància.
Sincerament, nosaltres no sabem on anem a anar. No és que no sapiguem cap on anem, però no sabem on acabarem. És cert que ens va sorprendre i ens ha sorprès la recepció que hem rebut, perquè et dones compte de la quantitat de partits independents que hi ha, d'eixe múscul que no sabies que existia. Tenim molt clar que el fet d'aglutinar eixe vot ens pot ajudar a tindre una representació, com a mínim, a nivell de diputacions, a nivell de federació de municipis i províncies, però ja anar a unes Corts Valencianes és una decisió que ha de ser molt reflexionada. Sobretot perquè nosaltres som un partit que aglutina moltes sensibilitats, evidentment tenim una base comuna que és el municipalisme, però si no som capaços de tindre una base comuna més enllà del municipalisme, és difícil tindre un programa comú en el qual tot el món puguem presentar-se amb ganes, donar la cara per ell i defensar-lo. Per tant, ara per ara continuem el nostre objectiu, que sempre ha sigut el de no ser gegants amb peus de fang. Hem vist sempre quan arriben les eleccions, sempre veus un munt de partits que no saps ni que existien i que es presenten a nivell nacional o a nivell autonòmic i després no tenen terreny, no tenen base. El nostre és un projecte que comença de baix cap a dalt. Si arriba a l'àmbit municipal, perfecte. Si d'ahí, arriba la Diputació, molt bé. Si d'ahí, arriba a la Federació, millor. Si ha d'arribar a Les Corts, que siga perquè som capaços de tindre un projecte que vaja més enllà d'eixa base municipalista i que puga oferir una política que actualment no s'està fent, que és una política de trellat. En lloc d'estar contínuament veient què ens diferencia i accentuant eixa diferència, buscar més bé allò que ens uneix i accentuar això que ens permeta fer camí junts.
Sí, totalment. De fet, volem promoure una modificació en eixe sentit. En l'anterior legislatura va haver-hi un moment en què pareixia que anava a produir-se, i el Partit Socialista, Compromís, Ciudadanos, estaven d'acord i semblava que les majories eren suficients per dur a terme la modificació. Crec recordar que a última hora Ciudadanos es va despenjar d'eixe acord, però jo crec que al final si volem caminar perquè la representació en Les Corts Valencianes siga el més paregut a la translació del vot ciutadà a una institució. Com menor siga la barrera, més ponderat probablement serà eixe vot, més just i més reflectit. Per tant, nosaltres sí que són partidaris.