Restes exhumades de Luis Ocaña. / EPDA
Acte en què es van exhumar les restes de Luis Ocaña, Cementeri de Paterna. / EPDA
Sabina i Electra, néta i filla de Luis Ocaña, amb les seues restes. / EPDA Donar sepultura als morts és, des de fa mil·lenis d’anys, de gran importància per a les persones. En l’Antígona de Sòfocles ja es diu que es té menys por a la mort que a que el priven de la sepultura. Bé ho coneixen milers de famílies de tot Espanya. És ara, després de més de 40 anys de democràcia i més de 85 d’una de les majors barbàries que recorda el nostre país, quan s’està començant el llarg procés de de soterrar milers i milers de morts que, fins ara, havien estat oblidats —per les institucions, perquè no pels familiars— en fosses o en cunetes.
És el cas de Luis Ocaña Navarro, ex alcalde del municipi de Faura durant la Segona República espanyola. El dia 23 d’octubre de 1940 va ser afussellat als 33 anys després d’haver estat empresonat durant un temps etern per a ell i per a la seua dona i fills. El seu fill, ‘Luisito’, tenia 4 anys i la seua filla, Electra, 7. Els motius, més que obvis per al bàndol sublevat: presidir el Comité del Front Popular i ser alcalde socialista del, en aquell moment, Consell Municipal.
Faura va voler a finals de l’any passat fer un acte de reconeixement i justícia a Luis al Bosc de la Mediterrània del municipi. Es va commemorar amb una placa la seua vida i la seua mort. Les seues nétes, Sabina i Inma, van llegir un manifest dedicat a sa abuelo. El passat diumenge dia 4 de juliol les seues restes van ser, per fi, exhumades de la fossa número 128 del cementeri de Paterna, després d’un llarg procés que les seues familiars esperaven des de feia més de 80 anys. Sabina, la seua néta, ens conta que son pare va morir esperant que este moment arribara; Electra, sa tia, esperava que mai no donaria sepultura a son pare.
Emotiu. Així és com descriu Sabina l’acte del diumenge. “La memòria és molt important. Hem de saber d’on venim i que els drets dels que hui disposem són possibles gràcies a infinites lluites i, per desgràcia, morts”. Sabia, a més, parla del gran silenci posterior a la guerra: “em vaig assabentar que el meu avi va estar empresonat relativament tard. Inclús, en plena democràcia, les veïnes baixaven la veu al parlar de la guerra i dels afussellaments a la comarca”.
Hui, el veí Luis ja descansa més a prop dels seus familiars. La seua justícia ja està feta i, tal com la família afirma, la ferida està tancada. A més, Luis descansarà en el nínxol de baix d’on està sorterrat el seu fill. Casualitats del destí.
Carta d'acomiadament
Queridísima esposa e hijos. Paquita esposa mía de mi alma, en estos momentos finales de mi vida dedico unas palabras en estas horas para que sirvan como testamento para ti y para mis queridos hijos, que hasta el último momento de mi vida os tendré en mi memoria. Yo hubiera tenido el gusto que mis queridos hijos me hubieran conocido como tú esposa mía me conociste, pero la poca edad que tienen y el poco tiempo que yo he podido estar con ellos es la causa que no me conocen lo suficiente para comprender la bondad y el cariño de un padre.
Pero tú que tienes recuerdos de ello y que jamás te pasaran al olvido, espero que les hagas comprender quien fue su padre, porque vosotros sois los únicos que me tenéis que juzgar en justicia y la que yo acato en fallo.
Pues bien seres queridos mi única preocupación en estos momentos es que os dejo en la miseria, pero en cambio os dejo el patrimonio más grande que es la bondad y el amor a todo, porque yo no he conocido el odio ni en estas horas tan amargas para mi y para todos los seres que me amáis, y por eso tendréis el orgullo de ser mis hijos.
Electra, Luisito, tenéis el deber de portaros bien con vuestra madre y de esa manera honraréis mi nombre con el más alto pedestal y seréis queridos por todos.
Recuerdos a todos y perdón si en algo os he fallado, espero que no dejaréis un momento en vuestra memoria el recuerdo de un ser que os ama y que muere sin ningún remordimiento.
Besos muchos para vosotros.
Grata memoria para vosotros y os deseo más suerte que hasta la fecha ya que yo no os puedo hacer feliz.
Vuestro padre Luis Ocaña
Comparte la noticia