Filosofia vol dir amor a la saviesa, i vivim en un temps on tot allò que signifique anhel de saber, de gaudir de la literatura, no diguem de la poesia, d’estudiar humanitats, o l’art, implica un halo planyívol per a qui ho practica. Ningú li dóna valor i més prompte sentim llàstima per tots aquells que estudien o es dediquen a les Humanitats. Només val el que es refereix a allò material, al guany ràpid. La relació humana no té importància. Tenim pressa, molta pressa. Aquesta actitud vital, aquesta cursa per aconseguir ràpidament un objectiu, ens cega, ens bloqueja, ens fa oblidar coses com gaudir d’una obra d’art, les emocions, aturar-nos a pensar, disfrutar de les bones converses, de la reflexió sobre l’actualitat, o l’estudi pausat. En fi, crec que la perspectiva actual no facilita gens ni mica el nostre comportament com a persones.
Avui jo vull clamar pel valor de la filosofia, de la poesia, de l’art, de la història, matèries totes inherents a la persona humana, d’ací el seu nom: Humanitats. Crec que ens fan millors persones i ens ensenyen a pensar, a transmetre la bellesa i el saber. A més, reivindique el seu valor perquè estic convençuda que ens fan més feliços.
No hi ha cosa més trista que no poder encisar-se davant d’un quadre o escultura, o no poder entendre un text que ens transmet un missatge. Només les persones som capaces d’interpretar-ho, perquè posseïm sensibilitat i capacitat d’entendre-ho. És per això que reivindique les Humanitats, perquè l’actual forma de vida n’està en contra.
Com que els gestors públics ho saben, han desplegat tota una operació de reforma escolar, que consisteix a arrancar dels plans d’estudi matèries com la Filosofia, escurçar les hores d’Art, menys hores d’Història…, i si li afegim la massificació a l’escola pública (la de tots) i els retalls en mestres i en pressupostos per a la formació, podem tenir una perspectiva clara i perfecta del que es pretén aconseguir. L’educació es concep com una cosa tecnocràtica exempta de l’emoció per aprendre, per saber coses noves. Si a més li afegim el desprestigi continuat cap als ensenyants i educadors, podem imaginar-nos la perspectiva. Es pretén que els alumnes, sobretot els de l’escola pública, massificats als barracons, i que no tenen de vegades els mínims per a aprendre, no pensen, no reflexionen, no entenguen, no comprenguen.
Les Humanitats ens ensenyen a pensar, a entendre la realitat, a fer preguntes, i això molesta, és incòmode. Em pregunte per què té més valor un senyor que li pega colps de peu a un baló que un científic que treballa per a millorar la salut de la Humanitat. Quina classe de societat és aquesta?
No ens enganyem. Aquest entramat està estudiat pels sociòlegs. D’ací les campanyes en contra de les Humanitats (això no serveix per a res). D’aquesta manera, mai ens en recordarem de les emocions, de la relació humana, de la història, de lluitar contra les injustícies, de mirar un quadre i, el que és més important: mai ens esforçarem per entendre la realitat. Aturem-nos i pensem: què seria de nosaltres sense Galileu, Sòcrates, Leonardo da Vinci o tants altres?