Lluis Albert. EPDA I de sobte tot va parar, el cotxe de fòrmula 1 que circulava a tres-cents quilòmetres per hora sense frens, va haver de fer un brusc moviment per tal d’aturar del tot i així no estavellar-se tenint un accident fatídic.
Fa tot just un mes, que si ens conten el que estem vivint en estos dies, no ens ho créiem. El vertigen en el qual estàvem endinsats com a societat, ens cegava de tal forma que érem incapaços de preveure el que se’ns venia al damunt. Carrers buits, col·legis orfes, parcs solitaris, centres de trobada i d’oci tancats. Tota la vida social tal com la coneixíem ha quedat reduïda a allò més essencial per a la nostra existència. Tots els nostres plans de futurs s’han esvaït com a llàgrimes en la pluja, tot horitzó de present ha quedat eclipsat per l’ansietat que ens produeix voler tornar a la normalitat el més aviat possible.
Ens ha tocat viure l’era de la incertesa, equivalent a les grans catàstrofes que han assotat la humanitat els últims segles. Milers de preguntes retòriques, articles sense titular i diaris sense paraules. La nostra escala de valors ha canviat per complet, els nostres herois i heroïnes han passat de ser futbolistes, cantants, escriptors etc... per ser aquelles i aquells que realment estan demostrant valentia i humanisme, els que estan en primera línia de combat: els nostres sanitaris (tan desprestigiats i infravalorats durant tant de temps), els cossos de seguretat, els dependents dels mercats i supermercats que es juguen la vida a cada moment perquè nosaltres puguem omplir la nostra nevera.
Tot aquest procés ens està servint per a humanitzar-nos i, per això, tinc ben clar que anem a guanyar i que vencerem el virus. Malgrat que, individualment, cadascú tindrà les seues desgràcies, com a societat eixirem més forts,. Totes les mostres de solidaritat d’uns amb altres, les xarxes entre el veïnat que s’estan creant, el sentiment comunitari d’acció per tal de combatre l’excepcional situació, eixa sensació que ens necessitem a tots i totes per a extingir el «bitxo», les campanyes diàries de sensibilització... Tot un exercici de compromís social que pensàvem que havíem oblidat.
Tornarem a conduir per la carretera, però tal volta no ho farem amb un Fórmula 1, ens haurem d’acostumar a distintes formes de mobilitat per tal de reduir l’impacte si hem de tornar a frenar en sec. El que traurem en clar és que la velocitat de les nostres vides canviarà i esperem que això ens faça millors com a societat, millors com a éssers humans.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia