La tia Maria... nova centenària alfarbina

Este dilluns, 17 de novembre, l’alfarbina Maria Sanz Diranzo, més coneguda com la tia Maria “la d’Edmundo”, ha complit 100 anys!!! Un dia gran, tant per este fet que la corona com la dona més major del Marquesat, com pel fet d’arribar al centenari en plenes facultats i una salut i caràcter envejables.

Nascuda el dia 17 de novembre de 1925 en el carrer del Forn, al costat de la casa del “secretari”, Maria va ser la filla mitjana de Higinio Sanz Roig i de Remedios Diranzo Ferrer, i les seues germanes eren Remediets i Amparito.

Va ser batejada en l’església de Sant Jaume Apostol i els seus padrins van ser Ezequiel i Pepeta “la Xima”. En el moment del seu naixement estaven en temps de la Dictadura de Primo de Rivera i l’alcalde era el tio Micalet “Denteta”; De xicoteta encara arribà a anar a l’escola que feia donya Carmen Bellido, però realment seria donya Josefina qui li ensenyaria a llegir i escriure, en les escoles que estaven en aquell temps en els baixos de l’Ajuntament, situat en la plaça de Baix. 

Quan Maria tindria 3 o 4 anyets, la família es va traslladar a la que seria sa casa, en el carrer València, ja que son pare li la comprà al vicari don Miguel Rodríguez. I allí estarien quan als seus cinc anys i mig es va proclamar la II República Espanyola, i en eixe temps es donaria el canvi de les escoles de xiques a la plaça Nova, dalt de la casa del tio Delfín. Uns anys després, quan encara no tenia onze anys, esclataria la Guerra Civil Espanyola, sent testimoni de com es van produir alguns desordres al poble, com la crema de sants i l’arxiu parroquial, la destrucció de les campanes del campanar i l’arribada dels txecos i els guardes d’etapa. Acabada la Guerra Civil i instaurada la Dictadura Franquista, quan Maria tenia tretze anys, vindrien els anys de la fam, el racionament i la repressió, entrant com alcalde Pepet Calbo. No obstant això, Maria no patiria fam, ja que en sa casa sempre va haver un tros de pa, puix son pare i els germans tenien, en l’actual carrer Llombai, les conegudes com les quadres dels “Rojos” (malnom pel que eren coneguts son pare i els seus tios).

Encara que els anys de Postguerra van ser durs, per a Maria també van ser els anys de la seua joventut; anys que va disfrutar de la millor manera possible junt a les seus amigues Librada, Carmen “la Corba”, Maria “la Pelosa” i Visantica “la del Forn”; Amigues a les que se sumarien també les llombaïnes Pepica “la Justa”, Amparo “la de Puig” i Rosita “la Tronca”... i juntes anaven d’un poble a un altre, a menjar-se la mona a les casetes Catxapins, a passejar al riu, etc. També en eixos anys aniria a ensenyar-se a cosir a casa de les modistes Catalina “la Roja”, al carrer Sant Jaume; i a casa de Vicenteta “la Pelegrina”, qui l’ensenyà a repuntar a màquina.

Quan tenia 17 anys Maria va conèixer a Edmundo Añó Calvo, en qui es ficaria a festejar i ja no es van separar, casant-se deu anys després, en l’any 1952, en l’església d’Alfarp. Els novençans es ficaren a viure en companyia dels pares de Maria, ja que son pare va amenaçar en vendre la casa si ells se n’anaven i els deixaven assoles, ja que Remediets ja s’havia casat en Victor “Tasa” i Amparito festejava en Llombai i el seu novio, Rafel “de Nevera” , tenia forn. Per dit motiu, Maria li va dir que no patira, que ella es quedaria en ells en la casa, i així ho va fer.

El matrimoni tindria 7 fills: una xiqueta (que va morir al nàixer), Edmundo, Rafael (que va morir als tres mesos), Rafael, Higinio, Jose Miguel i Fernando. I Maria seria durant tota la vida “ama de casa”, encarregant-se de la família, de cosir la roba, guisar, fer els dolços per a les festes i els pastissos de Nadal, anant a llavar al llavador de dalt, primer, i posteriorment ja en casa en la llavadora, i sent testimoni del progrés que acompanyà al segle XX, com l’arribada de l’aigua potable, l’asfaltat dels carrers, la substitució dels carros i els animals pels cotxes, l’arribada de la televisió, substituint o complement a la ràdio, i posteriorment també de l’arribada dels telèfons, primer, i dels mòbils, després.

També durant els anys 50 i 60 el seu home formaria part de l’Ajuntament, junt a l’alcalde Salvador Añó “el Segonero”, i durant les festes de Sant Jaume soldria substituir-lo en els diferents actes i processons, ja que ell sempre “deixava el càrrec” eixos dies en mans d’Edmundo. No obstant això, a Maria no li feia massa gràcia, ja que deia que eren càrrecs compromesos i que al final, si eres honrat, no guanyaves i encara et podia costar alguna pesseta, motiu pel qual ella volia que s’ho deixara. 

Al llarg d’estos anys, Maria ha sigut molt de les seues germanes, en qui estava molt unida, així com de les seus amigues i família; a més a més, també ha sigut padrina dels seus nebots Victor i Reme, “uela” de huit nets: Eugenio i Pablo, Marc i Adriana, David i Adriana, i Miguel i Álvaro; i actualment també té dos besnets del seu net Eugenio, anomenats Adriana i Gonzalo.

Entre les seus aficions, a banda d’anar a missa, estan les cançons de Manolo Escobar, com la de “Mi carro”, i les coples de la gran Concha Piquer. I de totes les festes, la més “privilegià” per a ella ha sigut sempre la de Sant Jaume. I entre les seues virtuts, a banda d’un caràcter dolç i afable, està el no queixar-se mai de res i trobar-ho tot bo i tot bé. I a dia de hui encara si ve el cas fa una paella i guisa per al seus fills, ja que la salut i les forces l’acompanyen, i encara és ella la que cuida i mira pels seus.  I tots els dies sol eixir a fer-se un cafenet al casino, a comprar i fer la xarraeta, antes d’anar a casa.

No obstant això, a banda de la mort del seu home, una de les coses més fortes que ha hagut de viure va ser la mort del seu fill major Edmundo, una situació per a la qual ninguna mare està preparà. Però compta amb el carinyo dels seus altres fills, nores, nebots i nebodes, nets, besnets i molts veïns i coneguts.

La tia Maria va ser testimoni de la mort de Franco, la Transició, l’arribada de la Democràcia i de la Monarquia, l’entrada en la Unió Europea, així com del canvi de la pesseta als euros, i ha conegut a nou Papes. I a més a més, conserva una bona memòria dels temps passats, pel que resulta de gran ajuda quan li preguntes per a deixar per escrit fets de temps passats.

El dia del seu centenari, la tia Maria va anar a missa de deu i es va trobar en la sorpresa de que don Jhon, el rector, li va dedicar la missa en acció de gràcies pel seu aniversari, acabant cantant-li i felicitant-la. De vesprà, part dels seus fills i els seus nets anaren a felicitar-la, a l’igual que jo també ho vaig fer, per a desitjar-li un bon dia i molta salut i felicitat, trobant-la tan arriscá com sempre.

Ara, el dissabte 22 de novembre està previst que a les 12:15h del matí l’Ajuntament li faça entrega d’un detall en record del seu 100 natalici, així com que, posteriorment, celebre un dinar familiar al que acudiran els seus fills, nets, besnets i nebots. I el diumenge 23, a les 19h., en l’Auditori Municipal se li dedicarà un concert de copla organitzat pels Jubilats d’Alfarp i els Hispànics Rivers, amb la col·laboració de l’Ajuntament, i en el que cantarà Lola Ferrer i l’acompanyarà Manuel Tomàs al piano i Adrián Gaia al violí.

Moltíssimes Felicitats tia Maria!!!! És un gust contemplar-la tan guapa i templà com està, i li desitge bona cosa de salut, alegria i felicitat!!! A seguir sumant anys!!! Vostè és testimoni viu!!! 100 Besos!!