Más allá de El dorado Tour

Amb la solemnitat d'un ritual i la intensitat d'un retrobament emocional, Carlos Goñi va convertir el Palau de les Arts en un santuari sonor. No era una gira convencional, sinó una celebració íntima, limitada a només onze concerts, on "El Dorado" —disc fundacional de Revolver— es va interpretar de cap a cap, com si cada nota fóra una pedra angular d'una memòria compartida. Trenta anys després, aquell àlbum no ha envellit: ha madurat. I Goñi, fidel al seu compromís artístic, va oferir una versió renovada, però respectuosa, de cada tema. El públic, intergeneracional i entregat, va viure el concert com una travessia emocional, des de la rebel·lia juvenil fins a la introspecció adulta.

La música de Goñi és transgeneracional. En el pati de butaques s'hi barrejaven adolescents que descobrien el rock d'autor amb pares que havien crescut amb aquelles cançons. El so de Revolver, amb la seua fusió de rock, blues i introspecció poètica, ha sabut travessar dècades sense perdre vigència. És una música que no apel·la només a l'oïda, sinó a la memòria emocional de qui l'escolta. En directe, Goñi va demostrar que la seua proposta musical no és nostàlgica, sinó viva. Els arranjaments actualitzats, la maduresa vocal i la intensitat interpretativa van fer que "El Dorado" sonara com si haguera estat compost ahir. La seua capacitat per connectar amb generacions diverses és fruit d'una autenticitat que no ha cedit a modes ni artificis. El concert va ser també una lliçó de resistència artística. En un món musical dominat per l'efímer, Goñi reivindica el valor de la permanència, del compromís amb una sonoritat pròpia. I això, en temps de consum ràpid, és revolucionari. Revolver no és només un grup: és una veu que acompanya, que creix amb qui l'escolta.

Les lletres de "El Dorado" continuen parlant-nos avui. Temes com la soledat, la recerca de sentit, l'amor ferit o la necessitat de resistir davant l'adversitat són universals i atemporals. En "Dentro de ti", especialment, la mirada cap a València esdevé homenatge a una terra ferida per la DANA, però també símbol de fortalesa col·lectiva. La cançó va sonar com una abraçada a les víctimes, com un cant de dol i esperança. Parla de la ciutat com a espai emocional, i en aquest context va adquirir una dimensió nova: la de la solidaritat. El públic la va rebre en silenci, amb respecte, com si cada vers fóra una flor dipositada en memòria dels qui ja no hi són. Les lletres de Goñi no han envellit perquè no parlen només del moment en què van ser escrites: parlen de nosaltres, de les nostres ferides, dels nostres desitjos. I en un escenari com el del Palau de les Arts, amb la llum justa i la veu nua, cada paraula va ressonar com si fóra la primera vegada.