Quan la VI flota dels EUA va invadir Rafelbunyol

Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Franco es va alinear amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista en declarar-se la II Guerra Mundial (1939-1945), però en veure que les potencies de l'Eix (Alemanya, Itàlia i el Japó) perdien la guerra intentà canviar d'estratègia per tal d'apropar-se als guanyadors; però els vencedors no li perdonaren el seu alineament amb Berlín i Roma i el 1946 no el van deixar entrar en l'ONU per ser, el seu, un règim feixista que va ajudar les potencies de l'Eix al llarg de la II Guerra Mundial.

Però prompte, Washington canvia d'opinió i el president Truman, davant de la creixent tensió amb l'URSS, pensa que Franco, un visceral i radical anticomunista, podria servir els interessos nord-americans. Enmig d'aquell nou context, el 1953 es va signar el Pacte de Madrid, un pseudoPla Marshall per a Espanya, entre la dictadura de Franco i els representants del Govern dels EUA, per mitjà del qual la potència nord-americana podria instal•lar a Espanya importants bases militars i establiments diversos d'interès estratègic, a canvi de finançament i material militar; però allò que més importava al règim de Franco era el suport democràtic que suposava aquell acord.

La 'United States Sixth Fleet', la VI Flota dels EEUU, creada en 1950, era en aquells temps, i encara ho és en l'actualitat, la unitat operacional dels EUA en Europa amb la finalitat de garantir la seguretat i l'estabilitat a Europa i Àfrica, el quarter general d'aquesta estava i està situat a Nàpols; i en l'actualitat la flota està formada per més de 20.000 militars, uns 200 avions, dos portaavions, quatre creuers, més de 10 destructors i quatre submarins.

En gener de 1953, part de la VI Flota dels EUA va atracar al port de València, cosa que generà una gran expectació al seu voltant; un dels vaixells que va atracar va ser l'enorme portaavions Leyte. Milers de soldats formaven part d'eixa expedició que necessàriament s'havia de proveir d'aigua i aliments i és ací on entra en joc l'alcalde de Rafelbunyol.

En aquells moments, el 1953, l'alcalde de Rafelbunyol era Francisco Piquer, que es dedicava al comerç de fruites i verdures. En aquells anys tenia una parada al mercat d'abastos de València i sembla que els responsables de la VI Flota es van posar en contacte amb ell per a comprar-li fruites i verdures per tal d'aprovisionar els vaixells de la VI Flota. L'alcalde 'Fransisquet', a més d'establir relacions comercials amb els comandaments nord-americans, els va convèncer perquè un grup reduït de soldats i comandaments visitaren Rafelbunyol per tal de conèixer el món dels cítrics i jugar un partit de 'futbol internacional' que enfrontaria l'equip local i una selecció dels soldats de la VI Flota. Dit i fet!!!

Era el migdia del 13 de gener de 1953 quan l'expedició nord-americana comandada pel tinent Mc Lean va arribar a Rafelbunyol; l'autobús que els va apropar va ser rebut a l'entrada de la població per molta gent: l'alcalde i regidors; el Sr. Rector; la Guardia Civil; un grup de xiques joves vestides de falleres (valencianes); xiquetes i xiquets... Tot seguit, els nord-americans van ser convidats a un vermouth de benvinguda al Sindicat.

Comité de benvinguda

El grup de xiques de Rafelbunyol, abillades de fallera, formaven part del comitè de benvinguda: Lola Piquer, Gracia Morte, Amparo Díaz, Amparo Herrero, Teresa Piquer, Lola Piquer i Teresín Bernet van ser les joves a les quals es va adreçar l'alcalde de Rafelbunyol; els vestits que portaven aquestes senyoretes van ser llogats i pagats per l'alcalde, suposem que amb diners de l'Ajuntament, i les suposades falleres van participar activament de totes les activitats que van tindre lloc eixe dia.

Després del vermouth de benvinguda, van portar els nord-americans a visitar un camp de tarongers, on també hi havien pomelos i llimes; i diuen les males llengües que els soldats es menjaven a "mos redó" tot el que els posaven al davant, fins i tot les llimes i els pomelos. Però la visita als horts va ser curta, perquè encara quedava pendent el partit de "futbol internacional".

Al camp de futbol van acudir totes i tots plegats, desfilant per la població acompanyats per la Primitiva de Rafelbunyol; el partit de futbol, que seria arbitrat pel veí i àrbitre professional Vicente Ros Lluch, havia de començar a les quatre de la vesprada i existeix una foto que ens servirà per descriure l'inici d'aquest: l'àrbitre portava un vestit d'àrbitre de gala, les xiques de falleres, l'equip de Rafelbunyol amb el pantaló curt i la samarreta oficial i els nord-americans, ai els nord-americans, de pantaló llarg i samarreta d'imperio; els capitans dels equips van ser Manuel Herrero pel Rafelbunyol i Boyle JM per l'equip nord-americà; el camp estava de gom a gom tot i l'elevat preu de les entrades; en un partit oficial de "l'equip de casa" el preu era de tres pessetes, però eixe dia va ser de cinc pessetes (per ser un partit internacional), no sabem si per a pagar el vermouth' o els vestits de les xicones.

Futbolísticament parlant el partit va ser un desastre, els nord-americans no sabien jugar, no coneixien les normes, els uns no parlaven ni valencià ni castellà, els altres no coneixien l'anglès..., i als pocs minuts de partit el Rafelbunyol guanyava sis a zero, tant gran era la pallissa que estava rebent l'equip dels EUA que l'alcalde va amenaçar els jugadors del Rafelbunyol en tancar-los a la presó si marcaven un gol més. Sembla que per a finalitzar l'espectacle van acabar jugant, o fent una exhibició, de beisbol (o això ens han dit), que d'això sí que en sabien els visitants.

En finalitzar el partit se'ls va oferir un lunch al sindicat, acompanyats de les autoritats, jugadors i de les xiques vestides de fallera; alguna d'elles va relatar que un soldat dels EUA volia lligar amb ella, però va ser una missió impossible a causa de l'idioma. En finalitzar el lunch el tinent Mc Lean es va acomiadar agraint les atencions i el poble va respondre amb un fort aplaudiment als mariners nord-americans.

En aquells anys de postguerra Rafelbunyol era un poble eminentment agrícola i pobre, en el qual hi havia fam; la gent plantava, al xicotet tros de terra que tenien, moniatos, creïlles i blat per tal de subsistir; la indústria i els serveis tenien una activitat molt reduïda i en eixos moments la taronja jugava un paper fonamental. Cal dir que poc abans, l'any 1952, es van cancel·lar les llibretes de racionament i a tot Espanya es va instal·lar l'autarquia i el comerç de l'Estat; els homes i les dones portaven una vida molt austera que els suposava molt d'esforç i poca recompensa. En declaracions de gent d'aquella època els xiquets i les xiquetes anaven a l'escola amb els mocs penjant i la roba apedaçada. Però si algú esperava alguna cosa dels nord-americans podem dir, amb paraules d'un dels veïns de Rafelbunyol: "no portaven ni una perra, no feren cap aportació econòmica, en canvi, es van endur taronges, pomelos i flors".

Al voltant d'aquesta història es va fer la pel·lícula GOOD BYE MR. MARSHAL, dirigida per la cubana Bebe Pérez, amb guió de la directora i d'Alfred Ros Castellar, fill de l'àrbitre d'aquell partit internacional i autèntic motor i promotor de la recuperació d'aquesta història. En l'anomenada pel•lícula van participar jugadors de futbol d'aquell partit, algunes de les falleres i altra gent de la població.
En paraules de Bebe Pérez, "la realitat imita l'art i s'ha de posar de relleu que la 'invasió' de Rafelbunyol per la VI Flota guarda cert paral·lelisme amb la pel·lícula de Berlanga BIENVENIDO MR. MARSHALL" i, tant en l'una com en l'altra, "la gent miraven al cel per tal d'esbrinar què havia de passar amb ells"...

Aquest article s'ha pogut escriure amb les aportacions d'Alfred Ros Castellar. Moltes gràcies.