Morvedre en temps d'al-Àndalus: ciència, saviesa i memòria en el Rā's as-Sanah

En el silenci antic de les pedres de Sagunt, hui Morvedre, ressonen encara els ecos d’un passat que sovint oblidem però que va ser fonamental per a la nostra identitat. Amb l’arribada del Rā's as-Sanah, el primer dia del mes de Muhàrram i inici del calendari islàmic, és oportú mirar enrere i reconéixer la llum que va brillar en aquesta terra durant el període musulmà. Una llum feta de ciència, art, convivència i saviesa. I entre els noms que mereixen ser recordats, destaca el d’Ibrahim Ibn Saîd al-Sahlì, mestre dels astres i constructor d’astrolabis, que va treballar a la nostra comarca deixant un llegat que encara hui ens meravella.

Després de la conquesta musulmana de la península Ibèrica al segle VIII, Sagunt es va integrar dins d’al-Àndalus i va adoptar el nom de Murbīṭar, que més tard evolucionaria a Morvedre. Aquesta nova etapa va transformar la ciutat en un enclavament estratègic i cultural, amb una població diversa on convivien musulmans, jueus i cristians sota el sistema de dhimmi. La ciutat va florir com a centre agrícola, comercial i, en menor mesura, intel·lectual, aprofitant la seua posició entre València i les terres interiors.

Els segles X i XI van ser especialment dinàmics. Amb la descomposició del califat de Còrdova i l’aparició dels regnes de taifes, València i la seua àrea d’influència —incloent-hi Morvedre— van viure una etapa de relativa autonomia i esplendor. És en aquest context on apareix la figura d’Ibrahim Ibn Saîd al-Sahlì, un dels grans noms de la ciència andalusina.

Nascut al segle XI, Ibrahim Ibn Saîd al-Sahlì va ser un destacat astrònom i fabricant d’instruments científics, especialment astrolabis i globus celestes. Va treballar a ciutats com Toledo i València, però és a Morvedre on va deixar una de les seues obres més notables: un globus celeste construït l’any 1086 per encàrrec del governador local, Isa b. Lubbun.

Aquest instrument, que encara es conserva, és una mostra de la sofisticació tècnica i del coneixement astronòmic que es desenvolupava en al-Àndalus. No era només una eina per observar els estels, sinó també un símbol de prestigi i de la connexió entre ciència i poder. Al-Sahlì no era un artesà qualsevol: era un intel·lectual reconegut, mencionat en obres com el Kitāb Ṭabaqāt al-Umam de Saʿīd al-Andalusí, on se’l cita com a resident de Toledo l’any 1068.

La seua obra no es limitava a la pràctica: també innovava. El seu primer astrolabi, datat el 1067, es caracteritzava per una forma d’ús diferent a la dels instruments contemporanis. Va construir almenys quatre astrolabis més entre 1067 i 1086, alguns dels quals es conserven en museus com el de Florència, Oxford i Roma. El seu fill, Muḥammad, va continuar la tradició familiar, fabricant un astrolabi a València l’any 1090.

L’obra d’al-Sahlì ens recorda que la ciència no és patrimoni exclusiu d’una cultura o d’un temps, sinó un fil que uneix generacions i pobles. En una època en què Europa occidental vivia encara en la foscor de l’edat mitjana, al-Àndalus brillava com un far de coneixement. I Morvedre, humil però present, formava part d’aquesta constel·lació.

És important destacar que la ciència andalusina no era només una còpia del saber grec o persa. Els savis com al-Sahlì reinterpretaven, milloraven i adaptaven aquest coneixement. L’astrolabi, per exemple, no era només una eina astronòmica: servia per calcular l’hora de l’oració, orientar-se en viatges, o fins i tot per a usos astrològics i mèdics.

El Rā's as-Sanah, o Any Nou musulmà, no és una festa sorollosa. És un moment de reflexió, de renovació espiritual i de memòria. Els musulmans commemoren la Hègira, la migració del profeta Mahoma de la Meca a Medina, que marca l’inici del calendari islàmic. És un temps per reconnectar amb els valors de la fe, però també amb la història i la identitat.

Per això, hui és un bon dia per recordar que Sagunt també va ser part d’aquesta història. Que en els seus carrers es van parlar llengües diverses, es van alçar mesquites, es van traçar cartes astrals i es van construir instruments que miraven al cel. Que hi va haver un temps en què la ciència i la fe no estaven enfrontades, sinó que caminaven juntes.

Recuperar figures com la d’Ibrahim Ibn Saîd al-Sahlì no és només un exercici de nostàlgia. És una manera de reivindicar la pluralitat del nostre passat i de reconéixer que la nostra identitat és fruit de moltes arrels. En un món que sovint simplifica la història en blocs oposats, recordar l’al-Àndalus és recordar que la convivència, encara que imperfecta, va ser possible.

Morvedre no és només una ciutat romana o medieval cristiana. És també una ciutat andalusina, amb un passat musulmà que va deixar empremta en la toponímia, en l’arquitectura, en la llengua i en la memòria. I hui, mentre comença un nou any per a milions de persones arreu del món, és un bon moment per celebrar aquesta herència compartida.